Acadèmia Valenciana de la Llengua

03/09/2026

M. ÀNGELS FRANCÉS APOSTA PER UNA AVL QUE GUIE LA CIUTADANIA, IMPULSE EL VALENCIÀ I EL PROJECTE AL MÓN

M. Àngels Francés Díez ha pres possessió del càrrec de presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en un acte solemne en el Palau de la Generalitat, davant del president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez Llorca, i en presència d’autoritats, representants institucionals i acadèmics.

Francés arriba a la presidència després de cinc anys com a membre de l'Acadèmia i de més de trenta anys de carrera en l'àmbit universitari, dedicada a la docència, la investigació científica i la gestió acadèmica. En les seues primeres paraules com a presidenta, ha volgut remarcar el vincle personal que manté amb el valencià, «la llengua que em van ensenyar a casa i a l’escola, a través de la qual comprenc i estime el món», i que, ha dit, «vertebra» tota la seua trajectòria professional.

La presidenta ha utilitzat com a fil conductor del seu discurs un dels termes que apareix en el vocabulari de la ceràmica, que està introduint-se ara en el Portal Terminològic Valencià de l’AVL: 𝘵𝘳𝘦𝘯𝘤𝘢𝘥𝘪́𝘴. «Així és com m’imagine les llengües al món: una amalgama de colors, formes i textures, encaixant en un difícil equilibri, on el valencià és una peça més, com totes les altres, però diferent, única i necessària», ha expressat Francés. En este sentit, la presidenta ha subratllat la sort de tindre una «peça pròpia en este trencadís, a la qual no podem renunciar, perquè reflectix la nostra manera de mirar, entendre i definir la realitat». «Vos imagineu altres països que tenen llengües pròpies renunciant-hi? Tenim dret a ser, en el trencadís del món, i a perdurar des de les arrels, com una llengua unitària i diversa, pròpia i compartida», ha insistit.

Els reptes de futur

Així mateix, la presidenta ha valorat el treball de l’Acadèmia en els seus vint-i-cinc anys d’història, i s’ha compromés a projectar la institució cap als reptes de futur. El primer d’estos desafiaments passa per continuar consolidant una normativa útil per a la ciutadania, adreçada tant a parlants nadius com a nouvinguts, que servisca per a l'ús del valencià en tots els àmbits de la vida quotidiana, social i professional. «Apostem, doncs, per una Acadèmia clara en la norma i també pròxima, útil i al servici de la ciutadania», ha remarcat.

El segon repte és situar el valencià en el lloc que li correspon. «Cal impulsar la nostra llengua, enfortir-la, solucionar el dia a dia dels usuaris, per equiparar-la amb les altres peces del mosaic, perquè hi tinga el seu espai sòlid i arrelat». Un objectiu que, segons ha expressat, li agradaria compartir amb el Consell. «Ens tindreu al costat si treballem, junts, per enfortir l’autoestima lingüística i el prestigi social del valencià», ha declarat.

I el tercer objectiu posa el focus en modernitzar la difusió de tots els recursos de l'AVL, adaptant-los als nous entorns tecnològics i a les necessitats de les generacions més jóvens, amb una atenció particular al paper del valencià davant l'auge de la intel·ligència artificial. «Hem de difondre el resultat de la faena que es du a terme en la institució, en el marc comunicatiu contemporani, per a fer arribar a la ciutadania, de manera eficaç, els materials, els continguts i les iniciatives que estan pensats per a guiar i ajudar els parlants en totes les situacions de la seua vida», ha indicat.

La presidenta ha destacat el conjunt d’aplicacions que l'Acadèmia posa a disposició de la ciutadania per a facilitar l'ús normatiu de la llengua: el Diccionari Normatiu Valencià, les Gramàtiques Normatives Valencianes, el Nomenclàtor Toponímic Valencià —elaborat conjuntament amb l'Institut Cartogràfic Valencià— i el Corpus Informatitzat del Valencià, que reunix documents des del segle XIII fins a l'actualitat. A estos s'afig el Portal Terminològic del Valencià, on s'incorporen contínuament nous vocabularis especialitzats, com el de la ceràmica ara.

M. Àngels Francés ha subratllat que cap d'estos reptes es pot afrontar en solitari i ha apostat per «la col·laboració horitzontal amb altres institucions amb què compartim objectius», per a donar resposta conjunta als desafiaments de futur que planteja la digitalització de la llengua.

La presidenta ha tancat el seu discurs agraint el suport de l'equip humà de la institució amb el qual afrontarà els pròxims anys, que «s'albiren plens de reptes i oportunitats», i ha manifestat la seua il·lusió per liderar esta nova etapa.

31/08/2026

En este enllaç teniu el capítol 31 del programa De dalt al baix. En esta ocasió, l'acadèmica Immaculada Cerdà ens parla de la verema.

Agost espurna son sol que crema!
¡Ya es foch qu’ abrasa la llum del cèl!
Lo jorn arriva de la verema!
¡Les vinyes guarden raims de mèl!

Era La verema el poema de Josep Maria de la Torre que anuncia l’arribada del temps en què es fa la collita del raïm.
Un dels conreus que definix la mediterrània és precisament el de la vinya: des de les terres d’interior fins a les vinyes que miren la mar, del moscatell al rosseti, el raïm, els pàmpols, sarments i cabrerots són termes que formen part de l’adn del nostre poble des de quasi els primers pobladors.
Antoni Ferrer, en Verema i vespre fa una bellíssima descripció de com el conreu de la vinya conforma també l’orografia.

La Serra Grossa allarga duracions de pàmpols.
Camins avall, trontollen plens de basquets els carros.
Remors llunyanes omplen de cel rosseti l’aire.
La tarda en tasta lenta un cabrerot perfecte.

De la vinya s’extrau el most amb què es criarà el vi; però tenim altres usos per al suc del raïm. Desaparegut pràcticament dels rebosts de les cases i dels menús de postres dels restaurants, l’arrop i talladetes és tanmateix un dels dolços més singulars del nostre receptari
Martí Domínguez Barberà, en L’ullal, n’explica el procés d’elaboració:
L’altra festa, al temps de la verema: la de fer l’arrop, amb el most del raïm més madur, afegint-li les petites llesques de carabassa, les famoses talladetes, que dormirien després submergides en el bany obscur de l'arrop guardat en aquelles orses que reposaven als rebosts, cobertes amb lleugeres tapadores de pellorfa.

I és que, com diu el refrany: «Per Sant Miquel, el raïm té gust de mel».

Yolanda Martinez Ramon

https://www.rtve.es/play/audios/comunidad-valenciana-informativos/dalt-baix-capitol-31/17188675/

25/08/2026

En este enllaç teniu el capítol 30 del programa De dalt al baix. En esta ocasió, l'acadèmica Immaculada Cerdà ens parla del mes d'agost.

"Estem en l’octau mes de l'any i sabien vostés que el nom prové d’augustus en honor de Cèsar August, el primer emperador romà?

El Diccionari Normatiu Valencià arreplega l’expressió: fer l'agost (en un negoci) és a dir «Obtindre'n molts guanys» i fa referència a la recol·lecció de cereals, olives, raïm i altres fruits del camp durant l’època més fructífera —l’estiu— i, per extensió, als beneficis que s’obtenen de la venda d’una bona collita.
El refranyer es fa ressò de l’abundància de les fruites, en especial dos: «En agost, figues i most» o «Raïm i figues per agost i pel setembre codonys». També de les esplèndides nits d’agost, més encara les de lluna plena: «La lluna d'agost és clara si la de gener no li pegara a la cara» i un refrany molt bonic és el que fa referència a l’assumpció, la dormició i elevació al cel de la mare de deu: «Dormir més que la Mare de Déu d'Agost»; però d’eixa festivitat ja en parlarem diumenge que ve.

Agost és també una vila del País Valencià, situada a la comarca de l'Alacantí, al sud de la serra del Ventós. Enric Valor ens recorda que «Pels pobles de la muntanya alcoiana es gasta, respecte del nom d'Agost, la següent, facècia :
—Mireu —diuen les mares als xiquets, el darrer dia de juliol—: esta nit, mentre que estarem dormint, mos n'anirem a Agost.
És clar, l'endemà, ja són a l'agost».
I el poble d’Agost és conegut pels arqueòlegs per les anomenades Esfinxs d'Agost, dos escultures de pedra, d'art ibèric, trobades a la fi del segle XIX prop d'Agost. Tenen cap de dona i cos de lleó. Una està a París, al Museu del Louvre, i l'altra a Madrid, al Museu Arqueològic Nacional, juntament amb la Dama d’Elx. Una llàstima ben gran, no creuen?"

Yolanda Martinez Ramon

https://www.rtve.es/play/audios/comunidad-valenciana-informativos/dalt-baix-capitol-30/17188670/

17/08/2026

En este enllaç teniu el capítol 29 del programa De dalt a baix. En esta ocasió, l'acadèmica Immaculada Cerdà ens parla de la 𝗙𝗶𝗿𝗮 𝗱𝗲 𝗫𝗮̀𝘁𝗶𝘃𝗮, la més antiga del nostre territori. Se celebra pel privilegi que el rei Jaume I va atorgar el 17 d’agost del 1250. Este document reial establia que la ciutat podrà fer una fira anual de ramat i bestiar per la festa de Sant Martí, l’11 de novembre, amb una durada de deu dies; posteriorment i fins l’actualitat, té lloc este mes; per això se la coneix també com la Fira d'Agost.
Una fira és, entre altres accepcions, un mercat extraordinari que se celebra en un mateix lloc en dates determinades i tenim expressions com ara ‘fer fira’ que significa «arribar a un acord o obtindre alguna cosa per tracte».
Sent en origen una fira de bestiar, no ens ha d’estranyar que, a més de tractes de compra i venda de ramat, tinguen lloc també demostracions i concursos de tir i arrossegament que valoren quant de pes és capaç d'arrossegar un cavall que tira d'un carro carregat de sacs.
No podem evitar que ens vinga a la ment l’expressió «Alaba't ruc, que a la fira et duc!» que usem per a criticar a qui, sense motiu, presumix d'haver fet o dit una cosa molt important.
A Xàtiva, a les parades de la fira encara es pot comprar un bon garrot, cassoles de fang o un ventall —imprescindible amb esta calor! I, per als menuts, firar-los algun joguet.
Diu el saber popular que «la calor la porta l’estiu i se l’enduen els firers».
Hem trobat en un llibre de festes els versets següents:
Sofrixen en eixos llocs
els firers grans treballs,
perquè no hi ha en els seus llocs
més que banyats i suors...
I diuen que el venedor
que no es vullga rostir,
que acudisca al brollador
per a poder subsistir.

Per a combatre la calor tenim dos opcions saboroses: una tallada de meló d’alger o un bon got d’aiguallimó, que ajudaran a pair el famós esmorzar de fira: una tradició sagrada que consistix a menjar sardina, pimentó i ou caigut.
I recorden: «A la fira no vages si no tens diners, perquè voràs moltes coses i no et compraràs res».

Yolanda Martinez Ramon
Ajuntament de Xàtiva

https://www.rtve.es/play/audios/comunidad-valenciana-informativos/dalt-baix-capitol-29/17188664/

12/08/2026

𝗮𝗽𝗼𝗴𝗲𝘂

Tenim marcat en el calendari el 12 d’agost com la data en què podrem presenciar un eclipsi solar total, una singularitat astronòmica poc freqüent. De fet, l’últim eclipsi solar total que es pogué contemplar en terres valencianes va ser l’any 1905 i el següent no es produirà fins al 2180.

Este fenomen natural és possible perquè, vistos des de la Terra, els discos del Sol i la Lluna són quasi iguals. La raó és que el Sol està unes 400 vegades més lluny que la Lluna, però és unes 400 vegades més gran. Per això, el factor que determina que un eclipsi solar siga anular o total és en quin punt de la seua òrbita està la Lluna quan s’interposa entre la Terra i el Sol.

Si la Lluna està en el seu perigeu, que, com el definix el Diccionari Normatiu Valencià, és el ‘punt més pròxim a la Terra de l'òrbita d'un astre o d'un satèl·lit artificial’, la grandària aparent de la Lluna és major i llavors hi haurà un eclipsi solar total, com el que viurem enguany.

Si, per contra, la Lluna està en el seu apogeu, que, com diu el Diccionari Normatiu Valencià, és el ‘punt de l'òrbita de la Lluna o d'un satèl·lit artificial que gira al voltant de la Terra en què la distància a la Terra és màxima’, el diàmetre de la Lluna es veu més menut que el del Sol i, per tant, l’eclipsi solar serà anular. Recordem que, a més, la paraula 𝘢𝘱𝘰𝘨𝘦𝘶, per translació semàntica, ha desplegat un sentit més general, el de ‘grau superior d'una cosa’.

Com passa amb molts altres termes propis del llenguatge científic, 𝘱𝘦𝘳𝘪𝘨𝘦𝘶 i 𝘢𝘱𝘰𝘨𝘦𝘶 són cultismes d’origen grec que ens han arribat a través de la seua adaptació al llatí. Els dos estan formats a partir de la paraula grega 𝘨𝘦̂, que significa ‘terra’, precedida de sengles prefixos que indiquen la posició respecte d’este astre: 𝘱𝘦𝘳𝘪-, ‘a prop de’, i 𝘢𝘱𝘰-, ‘apartat de’.

En l’antiguitat, i fins a l’Edat Moderna, l’eclipsi va ser moltes vegades interpretat com un fet sobrenatural, com un presagi diví anunciador de catàstrofes. Així ho deixà per escrit Joan Roís de Corella en la seua obra Lo Cartoxà (1495): «En los cels, en la luna hi steles, seran senyals spantables, repugnant a tot lo acostumat cors de natura; car sens sclibsi lo sol se scurirà, e per consegüent la luna; cauran les steles, no que en veritat del cel cayguen ni·s moguen, mas les revolucions dels cels insòlites faran semblança de caure». Però la història dels eclipsis també dona testimoni de l’evolució del pensament humà, de l’inici de la ciència moderna, que, amb el desenvolupament de l’astronomia i les matemàtiques, passà a explicar estos fenòmens com a part d’un univers regit per lleis naturals.

03/08/2026

En este enllaç teniu el capítol 27 del programa De dalt a baix. En esta ocasió, l'acadèmica Immaculada Cerdà ens parla de l'alegria.

«És, com arreplega el diccionari, el «Sentiment intens de plaer, de satisfacció, que es manifesta exteriorment. L'alegria li il·luminava la cara».
La paraula prové del llatí alicer, aliceris que significa «viu, animat» i té encara una altra significació: la de Sèsam; precisament amb esta llavor es fa el conegut com a torró d'alegria, eixe «Torró de textura dura i de color quasi negre, que s'elabora a partir d'ametla sencera amb pell, sucre i mel, al qual s'afig sèsam torrat, i que sol tindre forma de tires estretes i allargades, sense recobriment de neula».
L’alegria, conta el refranyer, que es reflectix en la bellesa: «Alegria del cor fa la cara bonica». I és també un eufemisme per a referir-nos als ge****ls: el «Cau o el forat de l'alegria», ja saben vostés allò que «El pèl és alegria». I, per descomptat que «l’alegria cura» o « L’alegria allarga la vida»
Acabarem amb el poema de Vicent Andrés Estellés, dins Sonata d'Isabel»

Sí

Si no és alegria
no vull poesia.
Res de res.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Per aquelles places,
per aquelles nits.
Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.
Ara et diria
que et vull molt més.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.
Si no és alegria,
no vull poesia.

Yolanda Martinez Ramon

Disfruta de todas las emisiones de Comunidad Valenciana Informativos. Accede a los pódcasts del programa informativo a través de la plataforma RNE Audio

30/07/2026

𝗳𝘂𝗿

Enguany es commemora el 750 aniversari de la mort del rei Jaume I, una figura que ha esdevingut un mite en l’imaginari col·lectiu de la societat valenciana, capaç de suscitar consensos i adhesions. Així, recordem que l’any 2008 va ser l’escriptor de l’any de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En la nostra web es pot descarregar el còmic que s’edità per a l’ocasió, així com la seua crònica autobiogràfica, el 𝘓𝘭𝘪𝘣𝘳𝘦 𝘥𝘦𝘭𝘴 𝘧𝘦𝘪𝘵𝘴, en la recent edició dels professors Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí (2024).

Com passa amb tants altres personatges de la història, amb el pas del temps s’ha anat construint una visió idealitzada i romàntica del monarca —en consonància amb la mentalitat de cada època— que sempre n’ha subratllat unes qualitats positives: governant bondadós, guerrer audaç, conquistador tolerant... i també savi legislador. De fet, el nom de Jaume I va indissolublement associat als Furs, un codi legislatiu que dotà el Regne de València d’una entitat política i jurídica pròpia, i que està en la base de les actuals reclamacions per la recuperació del dret civil valencià.

Si consultem el Diccionari Normatiu Valencià, veurem que la primera accepció de la paraula 𝘧𝘶𝘳 és la de ‘norma jurídica d'origen consuetudinari o per concessió sobirana que arreplega el dret vigent en una localitat o una regió’. Pel que fa a l’origen, prové de la paraula llatina 𝘧𝘰̆𝘳𝘶𝘮, que en el baix llatí ja designava tant el preu a què es venia una cosa com, sobretot, les lleis de la justícia. Este significat doble s’expressava en valencià amb la forma 𝘧𝘰𝘳, que va acabar sent desplaçada per la variant 𝘧𝘶𝘳, potser, tal com apunta Joan Coromines, per la metafonia del plural del llatí tardà 𝘧𝘰̆𝘳𝘪̄ o per adaptació de l’aragonés antic 𝘧𝘶𝘰𝘳𝘰.

La segona accepció de la paraula, escrita amb majúscula inicial, té el significat, en els antics regnes de València i d'Aragó, de ‘constitució’. En el nostre cas, els Furs de València van prendre forma l’any 1261, quan es van modificar i ampliar els inicials Costums de la ciutat de València. Es tractava d’un nou corpus jurídic la vigència del qual ara passava a estendre’s a tot el regne: «E pregam e manam a tots aquells qui seran ni volrran ésser dins aquests furs, que guarden e observen aquests furs e mantenguen, e per aquests se jutgen per tots temps».

És en el marc d’esta reforma aprovada en l’assemblea de Corts de València de 1261 quan té lloc la primera traducció dels nous Furs de València del llatí al valencià, datada el 31 de març d’aquell any. Uns dies després, el 7 d’abril, Jaume I va jurar els Furs i Costums de València i va establir que tots els seus successors, quan hagueren de regnar, els juraren i els confirmaren davant de les Corts en el termini d’un mes des que arribaren a la ciutat de València. També ordenava —en llatí— que els habitants de la ciutat i el regne de València («universis habitatoribus civitatis et totius regne Valentie») seguiren estos furs i costums perpètuament en totes les causes («quod de dictis foris et consuetudinibus utantur et uti teneantur de cetero in omnibus causis»).

A partir d’este moment, a estos primers furs s’anaren afegint els privilegis i els furs aprovats per les corts posteriors, els quals estigueren en vigor durant més de quatre segles, fins que foren abolits pel Decret de Nova Planta de 29 de juny de 1707, pel qual es derogà el règim constitucional, el sistema legislatiu i les institucions d'autogovern, així com el dret privat i el dret públic del Regne de València.

28/07/2026

La traducció de les comèdies de Menandre ‘L’insociable’ i ‘La sàmia’, a cura de Jordi Pérez Asensio i editada per Publicacions de la Universitat Jaume I i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha sigut guardonada en la convocatòria dels premis Josep Martínez Bisbal a l’ús del valencià en la comunicació acadèmica i la divulgació científica en la convocatòria de 2026. Este fet reconeix la seua qualitat científica, editorial i divulgativa.

La col·lecció «Ariadna», un ambiciós projecte editorial, impulsat per Publicacions de la Universitat Jaume I i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), va nàixer amb l'objectiu d'acostar la literatura grecollatina al públic actual mitjançant edicions bilingües, rigoroses i accessibles en valencià.

El director de la col·lecció, Jordi Sanchis, juntament amb els coordinadors de les sèries grega i llatina, Jordi Pérez Asensio i Lluís Pomer Monferrer, han possibilitat que amb la continuïtat de la col·lecció es trasllade a un públic lector els reptes de la traducció d’estes obres rellevants, amb la col·laboració de l’equip editorial i de la dissenyadora Montse Mas Hurtuna. El valor de la col·lecció, que ja compta amb volums fonamentals que cobreixen tant la sèrie grega com la llatina:

‘La guerra del Peloponés’ (Tucídides): Volum de la sèrie grega, traduït per Jesús Cabezas, que recull les causes i el desenvolupament de l'històric enfrontament entre Esparta i Atenes.

‘Tristes’. Llibres I i II i Tristes. Llibres III, IV i V (Ovidi): Títol de la sèrie llatina, a càrrec de Lluís Museros. Un conjunt d'elegies en què el poeta descriu el seu exili i busca commoure amics i enemics.

‘L'insociable’ i ‘La sàmia’ (Menandre d'Atenes): Obra fundacional de la Comèdia Nova grega, traduïda per Jordi Pérez Asensio, que assenta les bases del teatre d'embolic occidental que ha estat mereixedora del guardó.

Actualment es troba en premsa el títol ‘Suplicants’, d’Èsquil, en traducció d’Andrea Sánchez Bernet.

L’aposta de l'UJI i l'AVL consolida la col·lecció «Ariadna» com una eina indispensable per a la difusió dels textos clàssics en el nostre àmbit lingüístic, apostant per un model de llengua respectuós i enriquidor que ja es pot trobar a les llibreries i al catàleg de la universitat.

https://www.avl.gva.es/?col_leccio=menandre-linsociable-la-samia

https://www.instagram.com/p/DVBgRyvAqC7/

27/07/2026

L'AVL expressa el seu condol als familiars i als amics de Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de València Lapiedra va rebre la Medalla de l'AVL l'any 2019, juntament amb l'editora Rosa Serrano, per la seua exemplar dedicació i contribució a la difusió de la cultura i el valencià.

27/07/2026

𝗟’𝗔𝗩𝗟 𝗱𝗲𝗱𝗶𝗰𝗮𝗿𝗮̀ 𝗹’𝗘𝘀𝗰𝗿𝗶𝗽𝘁𝗼𝗿𝗮 𝗱𝗲 𝗹’𝗔𝗻𝘆 𝟮𝟬𝟮𝟳 𝗮 𝗹’𝗮𝘂𝘁𝗼𝗿𝗶𝗮 𝗳𝗲𝗺𝗲𝗻𝗶𝗻𝗮 𝗲𝗻 𝗹’𝗘𝗱𝗮𝘁 𝗠𝗼𝗱𝗲𝗿𝗻𝗮

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicarà el seu programa Escriptor de l’Any 2027 a l’autoria femenina en l’Edat Moderna. La proposta enllaça amb la primera celebració de l’Escriptor de l’Any que va dur a terme l’AVL, el 2004, sobre els escriptors valencians de l’Edat Moderna, i pretén focalitzar ara l’atenció en els escrits d’autoria femenina de la mateixa època.

L’Acadèmia vol valorar i donar a conèixer les investigacions que en els darrers anys han dut a terme especialistes com M. Ángeles Herrero Herrero i Verònica Zaragoza Gómez en este àmbit. «Han revisat el paper de les dones en la cultura i la creació literària dels segles XVI, XVII i XVIII, i han estudiat textos de caire religiós, espiritual, líric i autobiogràfic que convé valorar i celebrar com a mostra d’una crònica i una visió del món, en femení, alternativa al discurs oficial», expressen des de la Comissió de l’Escriptora de l’Any 2027, formada per M. Àngels Francés, Àngels Gregori, Susanna Lliberós i Carme Manuel. Herrero i Zaragoza actuaran com a comissàries i assessores externes del grup de treball de l’Acadèmia.

𝗗𝗼𝗰𝘂𝗺𝗲𝗻𝘁𝘀 𝗲𝗻 𝘃𝗶𝗲𝘀 𝗱𝗲 𝗿𝗲𝗰𝘂𝗽𝗲𝗿𝗮𝗰𝗶𝗼́
El punt de partida de la proposta de l’AVL per al 2027 és un dels documents més interessants de l’època: l’epistolari entre Hipòlita Roís de Liori (1479-1546) i la seua filla, Estefania de Requesens i Roís de Liori (cap al 1504-1549). La primera va nàixer a València, descendent d’un llinatge noble procedent d’Aragó, els Roís de Liori, establits a València arran de la conquesta. Baronessa de Riba-roja, es casa amb Lluís de Requesens i Joan de Soler (cap a 1435-1509), cavaller i conseller del rei, governador general de Catalunya i comte de Palamós, i se’n va a viure al Principat. A partir de 1517, Hipòlita Roís de Liori inicia un epistolari que s’anirà intensificant quan ella comença a regentar el patrimoni de la família, arran de la mort del seu marit, el 1509. Entre 1533 i 1538, Hipòlita torna a València i és llavors quan es generen les cartes en valencià que constituïxen el gruix de la correspondència amb la seua filla Estefania i, també, altres personalitats de l’època, com el teòleg i historiador valencià Pere Antoni Beuter (1490/95-1554) o Benet Honorat Joan, senyor de Tous i propietari del Grau de València, que també va ser jurat en cap de la ciutat.

«L’epistolari entre Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, privat i familiar, és una valuosa mostra per entendre la vida de les dones de l’època i la seua visió del món, tenint en compte que la majoria dels epistolaris femenins de l’època s’han perdut o no estan localitzats», indiquen des de la Comissió Escriptora de l’Any 2027.

Àngela Almenar, Laura Barberà, Narcisa Torres i la família Borja
A més, hi ha altres mostres de l’autoria femenina en valencià dels segles XVI, XVII i XVIII. Per exemple, trobem el cas d’Àngela Almenar i Monfort (c. 1500-c. 1560), que fundà el Col·legi de l’Assumpció de la Verge, conegut com el de Na Monforta, al carrer de les Barques de València, i va escriure les Constitucions per al govern del centre, impreses el 1561 en el taller dels Mey, regentat aleshores per la impressora valenciana Jerònima Galés (va morir a València el 1587), amb qui l'autora mantingué una estreta relació.
Així mateix, hi ha casos de religioses que van escriure en la seua llengua materna, el valencià, com ara Laura Barberà i Rosas, que va professar al convent de dominiques de Betlem de la mateixa ciutat de València el 26 d'agost de 1668 i va deixar escrits versos de temàtica religiosa. Una altra autora d'obra valenciana fou Narcisa Torres (Rosa Trincares), de la qual no hi ha dades biogràfiques, però va escriure poemes en elogi a Carles Ros, el 1732, i va intervindre així en el debat per la defensa del valencià en l’època de la Il·lustració. Així mateix, convé destacar el paper de les dones de la família Borja en l’àmbit del poder eclesiàstic i polític de l’època.

Partint, doncs, de l’epistolari entre Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, la Comissió Escriptora de l’Any 2027 ha posat en marxa el procés d’investigació per a traure a la llum els casos d’altres dones de l’època que, en papers privats o de tipus confessional, deixaren constància, en valencià, del seu pas per un món que els negava l’accés al discurs públic i a la paraula.